inici
ANA DMATOS, FORMAS DE PARAÍSO. PARADISAEIDAE
 

L’obra d’Ana DMatos, Formas de paraíso. Paradisaeidae, està formada per una sèrie de deu dibuixos acolorits, 80 x 122 cm cada un, quatre dels quals es mostren a l‘exposició «Mirades i diàlegs. Fons del Museu de Granollers». Ana DMatos ha tancat aquesta obra amb uns altres nou dibuixos-collage, 61 x 86 cm cada un, que a manera de procés i de post-procés estan formats, construïts, de fragments previs, de fragments fets al moment mateix del treball de creació de les estampes Paradisaeidae, i acabats després de la intervenció del poeta Biel Mesquida.

És una obra complexa: Paradisaeidae són uns dibuixos on el joc, la dansa de l’”aparellament”, desprèn, posa de manifest una explosió de sensibilitats, de sensualitats, d’erotismes i que bé els podríem emmarcar com a sorgits, un a un, detall darrere detall, no tant d’un somni, sinó d’un estat de vigília. Davant la força que tenen les imatges sobre la realitat conscient, les hauríem d’encarar com a evocadores d’un tot emocional. De fet, aquests “fotogrames”, aquest relat mostra la interrelació entre la consciència i la inconsciència del desig; d’una banda, queda manifesta l’evidència metafòrica del desig, i també del món oníric, amb correspondències molt reals i, de l’altra, les inversemblances ens porten a resseguir totes les línies suggeridores que l’artista ha traçat... i emmirallar-les, a la nostra realitat, a la nostra consciència més actual, oberta, lliure i alliberadora.

Formas de paraíso és pura construcció. L’artista altera i, alhora, planteja, posa en relleu conceptes mentals sorgits del desig... que no necessiten d’identitats preestablertes ni de lectures dins un ordre preconcebut: són contextos alliberadors de conceptes tan estigmatitzats con ho són la sensualitat, la sexualitat i l’erotisme.

En els textos, Ana DMatos ens explica, d’una manera senzilla i molt entenedora, idees i sentiments que ens permetran saber del context de l’artista, del procés i, també, del pols creatiu: per què necessita dibuixar la negritud, aquest espai fosc, tan inexplorat com insoldable, que és el punt de partida per crear contextos de reflexió, contextos dialèctics que li permetin situar-se, des del passat, en el present i, a la vegada, projectar la concepció de l’esdevenidor.

Biel Mesquida ha seguit Ana DMatos i s’ha incorporat al projecte com a primer lector. Ho ha fet escrivint un poema meravellós, en tres parts entrellaçades; i l’ha dibuixat damunt els dibuixos mateixos de l’Ana, allà on els fragments esperaven unitat: un traç de paraules amb sentit profund, un dibuix de traç lliure, que s’han acoblat en els intersticis de les emocions. I ara l’artista segueix el rastre del poeta i cerca el darrer equilibri per a tancar, definitivament, la unitat.

Biel Mesquida també explosiona el DESIG... i ens preguntem si aquests versos són per als déus o han sigut els déus els que, vers a vers, li han recitat al poeta... Una caixa plena d’idees fràgils, d’emocions, un llibre d’artista, sense cap altre ús que el que nosaltres li donarem... «guarir l’esperit en temps convulsos»: en saber –el que l’artista i el poeta, ens recorden– que som, sobretot, matèria sensible.

 

Maria Permanyer. Museu de Granollers