inici

 

Temps d’argila

Escapolons de còrpores, plomes, urpes i els voleteigs possibles entre animal i humà

Qui no prendria això com un encantament?

Biel Mesquida

 

Temps d’argila

Escolt –par l’orella amb tota l’atenció possible– els arbres del jardí, que són una fàbrica d’ulls, de mots, de branques, de nius, de fulles, de clarors, de gemes, d’absències, de clorofil·les, d’ombres, de verdors i d’horitzons sens fi.

Cal acostumar-se a esdevenir mortal, cal acostumar-se a la mort que portam dedins, això repeteix la veu de la primavera, que esclata de naixences i alçaments de sabes que obliden la llei de la gravetat.

Algú canta entre la remor de l’oratge: si sou pedra, siau amant; si sou planta, siau sensació; si sou humà, siau amor.[1]

Oh, joia dels ocells!

El jardí bressola els lliris grocs del meu silenci i l’ullastre gemega dolçament nuus d’aire per les branques més altes.[2]

Oh, respiració dels núvols!

L’aigua de les llàgrimes obre les pàgines del meu esperit per modular en els rosers salvatges del cervell les gràcies espinoses i ardents que atien els focs del cor de la terra.

Oh, engany de la revelació!

L’expressió justa si crea llum, si troba l’escletxa, si retura el temps, si despulla el somni, si teixeix el vent, si fa brillar les gotes d’aigua com la rosada, és una boia dins el teatre dels naufragis.[3]

Oh, festassa de retrats de l’amat!

L’ombra sorgeix de les fesomies que et mostren les empremtes dins l’argila rogenca amb les besades de l’amor més intens, les vibracions tendrals del sentiment convuls, les carícies sadomasoquistes del contacte: sents el bosc volcànic de laves incandescents que redolen per les còrpores nuades?.[4]

<<

 

 

Escapolons de còrpores, plomes, urpes i els voleteigs possibles entre animal i humà

Cridadissa d’ales en el moment d’embastar les nafres del cos estirat en l’aire de les putrefaccions, quan ja no penses en res i mormoles paraules en veu baixa –repeticions, salmòdies, xep-a-xeps, llistes inacabables– d’un rosari en què els becs, els fils, les urpes, els nusos, les ales, la sang i la geometria de les besades es mesclen en un aliatge que defineix un nou temps, una nova carn, una nova matèria sensible, un mirador del desconegut.

Oh, esquarteraments amarats de sal!

Els cops petits del bec de l’ocell gegantí resplendeixen entre les electricitats cerebrals i em deixen estormiat. Tu omples totes les circumvolucions, el pensament. Tu il·lumines i entenebreixes, el desfici. Tu agites en mi esclats d’estrelles entre immenses foscors, l’herba de la nit. Tu ets joiós i fúnebre, el despertar de l’ocell de presa. Ai las! Estic per tu perquè ets alhora diví i humà.

Oh, estacions lluents cap enlloc!

Sent que els dos esperits, l’animal i l’humà, es fonamenten en aquests moviments de sotsobra en què no cau res, en què tot esdevé, però no mor res. L’aire em transporta però sé que hi ha una altra cosa que no puc dir. Estàs bé al meu costat i no preveus cap abandonament. El dolor i el saber són germans bessons, com més coneixem més sofrim, com més sofrim amb noblesa més compassius som. I la compassió és l’amor sobrehumà.[4]

Oh, fremiment de les ales obertes![5]

La sonoritat del desig s’enlaira dins les ombres d’una cintura plomada pel temps i les injúries del temps. Quasi una resurrecció: estremir-se fins al trèmolo més viu, fins que l’esperit s’enceta amb el moviment del vol, fins que ja saps que el plaer entotsolat és la follia més absoluta que humà pot entendre.

Oh, la polseguera de foc i d’aire![5]

En el mirall la fisonomia dels avantpassats. En la mà la ploma dels avantpassats que batega sense recer ni aixopluc. Del pare, de la mare, de l’amador, de l’avior més viva com algú que s’allunya sense anar enlloc.

Oh, l’absència d’opressió de murs, l’aire lliure!

No és l’aleteig, no és un moviment de cal·ligrafia, no és el vol substancial, no és l’aire que beus com un glop d’aigua fresca, no és el suplici, ni la glòria de les flors, ni l’instant perfecte damunt la preparació del microscopi, no és el fanal perdut de la festa, ni els núvols que s’acoloreixen de records, ni la respiració de la llengua, ni el renou del brollador de la font, ni la feresa de la pèrdua més sobtada. No, no és res de tot això: ocell i cos fets u.

Oh, el mil fulls de notes a punt d’apagar-se!

Les ales de l’ocellot vibren com si ell les assatjàs, s’asseguràs el vigor i la força mentre tu esperes l’encarnatge de les urpes sobre la pell oberta a qualsevol invitació a la disbauxa de dos cossos fets per a l’introbable encontre, la submissió més ancorada, la invisible capacitat d’entendre’s, el suplici final d’una llengua que ho remou quasi tot.

Oh, l’ínfim crit de l’ocellàs, absolutament insentit!

Quan serà establerta una vertadera geografia sagrada, potser podrem aprendre per què certs camps, certs ocells, certs boscos, certs insectes, certs penya-segats, certs mamífers, certs calons, evocats per l’esperit, i fa molt de temps vists en concret o en somnis, s’adornen d’un missatge del qual sentim els efectes però que som incapaços d’expressar i encara menys de definir.

Oh, la caiguda en l’abisme del temps!

Moltes de les estrelles que veiem tan brillants com les altres són ja estrelles mortes. Amb un instrument prou sensible podríem veure en un astre habitat esdeveniments de fa milers o milions d’anys. I la teva llengua en la meva boca i el teu bec estrenyent el meu coll, no podrien ser fets d’un temps anterior quan animals i humans aconseguien arribar a la rosa sonora que més creix com més l’escoltes?.[6]

<<

 

Qui no prendria això com un encantament?

Oh, la cal·ligrafia de la dansa de dona i d’ocell!

Circulació de dues figures que es nuen en un ordre perfecte: ocell i dona, dona i ocell creuen tendrums i ungles, plomissol i pell, bastó i forat en una coreografia febrosa, apassionada, satànica i contranatura que els fa alleugerir-se en un vol còsmic, terral i ple de les belleses dels orgasmes més entremesclats d’enlairaments i sospirs amb la bavor dels alens espessos que no s’acaben mai entre crits i refilars eixordadors.[7]

Oh, el pol·len de la divinitat en flor!

Transfiguració del cos en ales, i viceversa, quan frenèticament la dansa es fa combat d’amor i sàdica representació de les forces més desfermades de la bèstia i de la dona adorant-se en la cruesa de la batalla que no s’acaba en cap interrupció d’embats i manxades, de convulsions i carícies. I a la mala hora de la negranit el somni amorós dura entre les acrobàcies d’un cos a cos embolicat amb les despulles del plaer.[8]

Oh, les ales voladores del núvols!

Com si les ales de l’ocell s’encenguessin amb flamarades lliures de tots els lligams del món i deixassin ginyes incandescents en el territori del cos de la dona en un aliatge passional on les plomes fonguessin sol i somni? Com si l’ocell-flama retornàs dins l’opacitat de la nit i amb la resplendor d’un llamp plomós que fuig ens deixàs entendre que la mort no és la mort?

Oh, morir d’amor és viure’n!

Suma tota de dos cossos confegits; la llengua color de rosella viva de l’ocell entra dins la boca sense dents de la dona amb moviments d’un diàleg mut; ella està oberta de pinte en ample pel desig, oberta als plaers que l’aleteig fa créixer, oberta a l’aventura dels plomatges, oberta al bec carner que arribarà al centre de la circumferència per donar la vibració exacte de la fusió completa.[9]

BM, Mallorca 2016

<<

 

 

 

[1]

[2]

[3]

[4]

 

 

[4]

[5]

[6]

 

 

[7]

[8]

[9]

 
BM, Mallorca 2016