inici
TEXTS D'ANA DMATOS

I

En silenci i gairebé de puntetes
he pujat al cotxe. Arrenco
i rellisco com una llengua fugitiva
per evitar qualsevol ull que pregunti.

Els cotxes llancen llums gegants.
Semblen solitàries cuques de llum mecàniques,
semblen formigues incansables treballadores
Imagino que les seves ombres fugen, igual que jo.

Un home s'inclina i dibuixa
una línia blanca contínua, doble,
que gira i es bifurca repuntada. Em divideix.
Ell escriu i tots dormen.

Els fanals no il•luminen ni llengües ni paraules
desfilen estilitzades sense moure
amb vestits d'acer color taronja,
desapareixent idèntiques una darrere l'altra.

He desconnectat la llum d'encreuament, la curta i la llum llarga
per obrir l'embolcall de la foscor i rescatar-me.
No sé perquè just ara apareixen els solters de Duchamp.
Respiro l'aire fred i deixo enrere un vapor de núvol.

 

II

M’explicaven que durant la infantesa em podia moure per casa en la foscor, i que ja abans, quan encara dormia al bressol, em despertava a les nits i m’asseia. No devia saber tornar a la posició ajaguda perquè, en despertar, tenia els barrots del bressol marcats a la cara. Van acabar per omplir totes les vores de fusta amb coixins de miraguà. I em va quedar el costum de dormir agafada a tot allò tovet que s’adaptava. En el somni els abraçava i feia tombarelles per tot arreu.

Suposo que aquesta mateixa foscor va ser una porta oberta per viure històries al costat de personatges imaginaris, entre el somni i la vigília. Aquesta negror del silenci em va embolcallar, com una ombra estesa. I els ulls buits de llum del matí, que domesticava el cos, els gestos, les paraules.

Aquest espai obscur, tan inexplorat com insondable, aquest espai infinit sense horitzó, ni línies divisòries que ordenin el dalt i el baix és el que he volgut comunicar, com un plaer extrem. Les formes dibuixades suren en aquest negre indefinible del silenci.

III

Els animals fantàstics ens pertanyen. Saben qui som i en què ens convertirem.

L’elecció d’un animal, tal com habitualment s’ha fet per representar el mal en els contes, o com a ofrena de sacrifici en algunes lectures simbòliques, no pot servir per descriure el mal, encara que es tracti d’un símbol. En aquestes representacions es manté l’associació mal –animal– objecte. Els identifiquem com a insensibles, no intel·ligents, sense memòria, representants d’un concepte demoníac inspirat en la ment d’alguns homes febles. I, en lloc de curar aquesta ment, la realitat és que ells, emparats en les pròpies tasques, executen la seva versió de la crueltat. S’executa la paraula com a comunicació. Però aquesta veu, tot i estar ben articulada i saber-se sàvia, a l’altra banda s’escolta com un so gutural inadequat. Sense cordes vocals no hi ha resposta. El subjecte justifica la dominació, i afirma sense escrúpols que està fet a imatge i semblança de déu.

Aquí ni els homes ni els déus ens acullen, llevat que hi hagi submissió, obediència, temor; reprimit i subjecte. Aquesta cultura patriarcal és estranya. Ens relega al menyspreu i a la inferioritat, la majoria de nosaltres. Déu no té llengua. Si jo hagués de representar el mal o la por, que cal vèncer i matar, els assignaria la mateixa paraula por. La paraula mal la tatuaria en algun cos humà, d’aquests que gaudeixen amb la mort. M’imagino el d’un rei. Amb l’agulla carregada de tinta, obriria a cada punxada la pell. Els porus desprendrien un gas irrespirable de pirita. La sang, convertida en delicte, correria enverinada al llarg del cos. El rei, un home nu. Inútil, desconnectat, posseït, enverinat, malalt, representa el món, una part. I als seus peus, l’animal mort, el meu cos, un cop més.

IV

En el món dels déus i dels herois: què passaria si els ubiquéssim a l’era d’Internet? Com ens castigarien si no complaguéssim els seus desitjos? Reinventarien les fúries de manera que ens deixessin desconnectats com un enllaç tallat i mut? Es podrien canviar les regles, confrontar la història, seduir de manera que ignorem el poder, Zeus? Es podria crear una altra existència, en un canvi de context, d’actituds, de rols, fins i tot d’Hades?

Desconec si els dibuixos poden ajudar a comprendre el problema. Per a mi són una manera de reflexionar. Reutilitzo els temes clàssics. Em permeten situar-me en un context que uneix, com una frontissa, el món clàssic, el present i la meva concepció de l’esdevenidor. La utilització d’un ocell imaginari recorda la representació de Tici. Però en els dibuixos ni el subjecte està lligat ni la representació suggereix el càstig etern. La subversió, en el nou context, nega la condemna perquè les formes no poden ser castigades per un déu insignificant. Incomunicat. L’au no pot convertir-se en l’extensió del seu braç. No pot realitzar el càstig.

L’au desplega el cos per situar-se entre el sexe, l’amor o el desig. Una plenitud independent del paper que exerceixen els cossos. L’eros obre la porta del pensament. El sexe expressa i inventa una nova història.

En la foscor, els cossos es troben i s’esbossen jocs dialèctics. L’agressió de succeir- se només serà fora del paper. Es tracta, doncs, d’una transgressió, la que delata el naixement. Suposem que l’acció marca un discurs, que és compartida, sexual, creativa, social, estètica i se situa al marge de l’Estat o de qualsevol tipus de religió. Les dues identitats són el que és humà, referit a allò femení, el que està subjecte a la terra, i el seu contrari, allò diví. El real i l’imaginari intercanvien les seves identitats perquè la imatge de la dona i l’ocell no són subjectes, sinó finestres d’una ment que es rebel·la contra l’ordre donat.

V

En aquesta sèrie he abordat els dibuixos d’una manera programàtica. La part de la composició fou feta en un paper a part. Quan vaig tenir els volums definits, vaig redibuixar les formes en un paper de gravat. Aquest paper no serveix per dibuixar. Però és l’únic pont per on vaig poder tornar al dibuix. Un pont fràgil amb què tornar al paradís.

El paper de gravat registra cada succés, accident, cada gota d’aigua, encara que s’evapori. Vaig seleccionar les ceres del color dels metalls. Les ales havien de ser exòtiques i fascinadores com les que tenen algunes aus. Imaginava que els ocells resplendien a la nit. Vaig escollir els vermellosos i els blaus per a la llengua perquè aquest món obscur i infinit s’assembla a les ones del mar com a moviment. El plaer el veig com aquesta representació salada, sinuosa i humida. Pel que fa al personatge femení, vaig seguir una mica la pauta de les aus, sense color aparent. Finalment vaig enfosquir el fons amb carbó. Però no era prou negre, per això vaig buscar una tela, que no deixés cap mena de dubte: el negre havia de ser negríssim, per assegurar, d’aquesta manera, el sentit de la foscor descrita al principi.

     
ADM, primavera de 2016